#NomésSÍésSÍ

No me puc resistir a donar la meva opinió sobre la que consider una de les pitjors notícies per a les dones dels darrers anys: la sentència a «La Manada». Hi ha centenars d’opinions circulant aquests dies, algunes de les quals he compartit i subscric, però no vull deixar de dir el que pens, malgrat molts altres ho hagin dit abans i ho hagin dit millor.

Justament el dia abans que es fes pública ho vaig comentar amb en Pere, que esperava que fos una sentència justa i exemplaritzant, que deixàs les coses clares i es posicionàs a favor de la víctima, una sentència que fes història. Il·lusa de mi…

Sí, tenia una mínima esperança que els jutges, amb la seva decisió, mostrarien al món quina és la societat en la que vivim. Deixarien clara quina és la postura de la justícia davant un fets tan aberrants. I ho han fet! I tant que ho han fet! Però en el sentit totalment contrari.

No entraré en termes judicials ni a valorar la feina dels advocats i els fiscals. Ni en se, ni me correspon fer-ho. El que sí que se és que només SÍ significa SÍ, i tota la resta sobra. No me val que es xerri de «consentiment viciat», de falta de resistència o de que no es pugui acreditar que efectivament estava en estat de shock. Si no va consentir, si la va varen obligar, és una agressió, i punt. I si la llei no diu el mateix, s’ha de canviar la llei per a casos com aquest. Per favor! Que eren cinc contra una. Resistència? Quina? La que probablement li hagués costat la vida? Que no hi ha violència? Cinc contra una, de veres? no fa falta que n’hi hagi… No fa falta ser una eminència per veure, i sobretot per entendre, que la por paralitza, que els humans tenim un instint innat de supervivència que ens dur a intentar per tots els mitjans sobreviure, malgrat el que haguem de patir per fer-ho.

I el que també se és el missatge que es dóna amb aquesta sentència. Una vegada més es culpabilitza la dona, es minimitza la gravetat dels fets. És una sentència que disculpa el comportament masculí, com quan renyes a un nin petit perquè ha fet alguna dolentia, però sense ser-ne conscient. Quasi me puc imaginar algun dels magistrats dient: «Al·lots, us heu passat un poc, però no us preocupeu que no és tan greu. Va, us castig una mica perquè és el que toca, però no gaire, no passeu pena, que jo se que sou bons al·lots i teniu tota la vida per davant…»

Crec que és Virgine Despentes que diu que els homes que violen no són conscients d’estar cometent un delicte, de fet ella afirma que la majoria no creuen que el que fan sigui un delicte, justifiquen els seus actes, «ella em va provocar», «deia que no però en el fos ho volia», «sinó demanàs guerra no aniria així pel món», i moltes altres frases semblants que segur que tots em sentit. La culpa sempre és d’elles. Però la versió d’elles és ben diferent. Si alguna vegada heu llegit o heu sentit una víctima de violació explicar la seva experiència és ben diferent, no s’oblida tan fàcilment. I s’ha de ser molt insensible per no entendre ni compartir el patiment, la impotència, la frustració, la ràbia i l’oi que provoca.

Els magistrats del cas de «La Manada» amb aquesta sentència, en la que determinen que sí que hi va haver abús però no agressió, una mena de «no és per tant» donen la raó als acusats i a tots els violadors. Fan exactament el contrari del que és la seva obligació, desprotegir les víctimes. I això fa por, fa molta por. I no jo no vull sentir-me així, no vull que cap dona, cap persona, es senti així.

Jo si te crec

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s