The handmaid’s tale

Aquest estiu, per circumstàncies que no venen al cas, es podria dir que he tengut l’oportunitat de llegir molt més del que ho faig normalment, i la veritat és que ho he aprofitat.

Una de les novel·les que tenia a la llista de pendents era The handmaid’s tale de Margaret Atwood. D’ençà que vaig veure la sèrie per HBO, tenia moltes ganes de llegir la novel·la en la qual es basa la que finalment (i en vista dels Emmys aconseguits) ha estat la sèrie de l’any.

handmaids-tale

No se si sabeu de què va la història… Es tracta d’una distòpia (m’encanta aquesta paraula que fins fa poc desconeixia), una mena de malson en un futur proper i reconeixible (la novel·la va ser escrita el 1985 i la sèrie és d’enguany), en el què les dones han passat a ser esposes de, dones de fer feines o les “criades” del títol, que no és altra cosa que “úters amb cames”, perquè una epidèmia d’infertilitat amenaça amb acabar amb la raça humana en uns EUA que s’han convertit en la República de Gilead.

Gilead és un règim totalitari i extremista, governat per fonamentalistes cristians que apliquen les “ensenyances” de la Bíblia al peu de la lletra. És una societat compartimentada, on cadascú té el seu lloc i la seva funció i no està permès sortir-se la de la línia. No hi ha lloc per homosexuals ni lesbianes (“traïdors al seu gènere”), no hi ha lloc per gent d’altres religions, ni altres formes de pensar, i molt manco per aquells que no estan d’acord amb el lloc que se’ls ha assignat.

La protagonista de la història és Offred/Defred, una dona que ha perdut la seva identitat, com totes les de la seva classe i pren el nom del seu “amo” (Fred), un alt càrrec, un comandant del nou govern. Offred només té una única missió, concebre un fill del comandant, ja que ell i la seva dona no són capaços de tenir-ne. Offred conta en primera persona fragments, sensacions, sentiments de la seva nova vida, una vida que li ha estat imposada perquè té la “sort” de ser una dona fèrtil.

La novel·la i la sèrie, retraten sense cap mena de filtre, un futur espantós, sobretot per les dones, on tots els anys de lluita cap a la igualtat han estat esborrats de cop. Les dones, independentment del seu estatus social, no poden tenir propietats ni diners, està prohibit que les dones llegeixin i tenguin qualsevol tipus d’opinió, tampoc no poden fer feina i segons la classe a la qual pertanyen van vestides d’una forma determinada, el que totes elles tenen en comú és que han de viure per a complir el seu i principal objectiu tenir fills i servir als seus marits. El gènere femení a Galilea queda relegat a la funció d’objecte, decoratiu, reproductor o de servei, però objecte al cap i a la fi, i això fa por, fa molta por.

No se si ha estat perquè vaig veure la sèrie primer i ja havia patit el xoc, però aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent, m’ha agradat més l’adaptació que l’original. A la sèrie hi ha més elements que no al llibre, i s’han pres algunes llicències argumentals, però crec que lluny de desvirtuar la novel·la la complementen, perquè lliguen perfectament amb la resta de la història i tenen la seva mateixa essència.

Cuento de la criada, El_135X220

Si teniu ocasió us recoman que vegeu la sèrie o que llegiu la novel·la, o les dues coses. És una història que no deixa indiferent, perquè malgrat saber que és ficció, té un punt de realitat molt inquietant, que en alguns moments et fa pensar que un futur com aquest, malauradament, és possible…

One thought on “The handmaid’s tale

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.