Amb totes les ganes del món

Se que molts han escrit ja sobre Carles Capdevila, i la majoria dels qui he llegit ho han fet amb coneixement de causa, perquè el coneixien personalment i professionalment. Evidentment aquest no és el meu cas.

També he llegit articles de representants de col·lectius als qui ell defensava i posava en valor, com les infermeres, els monitors d’esplai o els treballadors i educadors socials. Aquest tampoc no és el meu cas.

He vist entrevistes i fragments de les seves conferències, he llegit cròniques i obituaris i he rellegit alguns dels seus articles, perquè aquest sí és el meu cas, el dels lectors i admiradors. Els de moltes persones anònimes per als qui en Carles Capdevila era un dels nostres comunicadors de capçalera.

I dic comunicador amb tota la intenció, perquè per a mi, Capdevila representa (sí, en present), el que jo entenc per comunicar, aquella persona que mitjançat la paraula és capaç d’ensenyar, de fer-nos aprendre (el seu verb preferit), de mostrar com es posa un en el lloc de l’altre, d’agafar les coses quotidianes fins a convertir-les en coses importants, de fer-nos riure amb coses serioses, de fer que ens sentim identificats amb aquelles coses que ens igualen a tots.

Tot el que pugui dir jo d’ell serà poc, perquè realment no se del tot qui era ni com era. El que sí se és el que m’ha transmès a través dels seus articles breus, concisos, sincers i precisos. Perquè jo seguia els seus articles. Compartia les seves publicacions perquè sincerament me sentia identificada amb el que deia i amb com ho deia. I me feia enveja (de la sana, però enveja al cap i a la fi), perquè se que jo mai sabré explicar-me com ho feia ell.

Crec que per a les persones que d’una forma o altra ens dedicam al periodisme, Capdevila és un referent. És la mostra que un altre periodisme és possible. Com també crec que no tot és degut a la seva malaltia. En rebre el diagnòstic del càncer va frenar, va canviar el seu ritme de vida tal i com ell mateix explicava… Però en Capdevila ja era un periodista diferent abans de topar-se amb el càncer. La seva ironia, el ser capaç de riure’s d’ell mateix, la seva manera d’expressar-se i la seva passió per la feina estic segura que ja li venien d’abans.

És cert que la seva mort deixa un gran buit en el món de la comunicació i la cultura en general, però el seu llegat ens durarà per sempre, començat pel seu darrer article, “Diguem-nos coses boniques”: Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.

I això és el que hauríem de fer tots, sortir a afrontar l’avui amb totes les ganes del món, malgrat tot.

Carles Capdevila

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s