Donar-ho tot

Sempre m’he queixat, supòs que degut a la meva formació, que tothom opina sobre temes de llengua, perquè és un element que usam tots en el nostre dia a dia i molta de gent no ho percep com una disciplina digna d’estudi. Però darrerament he trobat un altre tema, sobre el que tothom xerra amb o sense coneixement de causa: els fills.

Se que el tema dels fills ha existit sempre i m’imagín que la majoria de pares, d’una o altra forma, es preocupen per l’educació i el futur dels seus fills. La qüestió és que ara m’ho trob per tot. Enllaços a les xarxes socials, articles a premsa i a blogs, fins i tot l’altre dia a la taula de devora la meva a l’hora de berenar.

Vaig anar a un lloc diferent al que vaig sempre i vaig seure, sola, a la terrassa. És un lloc bastant petit, amb una terrassa coberta i és quasi inevitable sentir les converses dels altres. Dues taules darrera la meva hi havia dues al·lotes, que no vaig arribar a veure, però per la seva veu, semblaven joves, jo vaig calcular d’entre 20 i 30 anys. Igual m’equivoc en això, el que sí se cert és que cap de les dues tenien fills.

La seva conversa, ja començada quan vaig arribar jo, no se molt bé sobre que anava, fins que vaig sentir que parlaven de nins i pares. La frase “perquè tens un fill si no és per donar-li tot?” va fer que se m’activàs el radar (tot i que he de reconèixer que me basta poc per posar-lo en marxa).

Després, una d’elles va continuar dient que es sentia malament perquè no li sortia de forma natural “agrair o reconèixer als meus pares, sobretot a la meva mare, tot el que ha fet per jo”, i l’altra enlloc de contradir-la o qüestionar-li li va donar la raó, “clar, és que és la seva obligació!”.

Vaig estar a punt d’aixecar-me i anar cap a elles per demanar-lis “perdonau, vosaltres fills no en teniu, no?”, perquè me va semblar, i encara ara m’ho sembla, una autèntica barbaritat.

Igual es cosa meva, però us assegur que jo no he tengut fills per “donar-lis tot”, així com així, i molt manco crec que sigui la meva obligació fer-ho, i per descomptat que esper algun tipus d’agraïment o reconeixement, però no cap a jo, sinó amb el fet que el dia de demà els meus fills siguin bones persones.

I amb això no vull dir que no faré tot el que estigui a les meves mans per ajudar-los, però ajudar-los a créixer, a evolucionar, a ser autònoms, empàtics i solidaris, a tenir criteri, a saber decidir, a saber valorar les coses, i sempre procuraré que a nivell material no els falti res, però no vull que els sobrin massa coses, com tampoc vull que creixin pensant que tot és gratuït.

Conec massa persones egoistes, narcisistes, que es creuen el centre de l’univers i no toleren la frustració, persones a les qui els hi han donat tot, i no, no vull que els meus fills siguin com ells.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s