Cúber-Tossals Verds-Cúber

El darrer cap de setmana de novembre varem fer la que fins ara ha estat per a mi una de les excursions més difícils, descomptant la baixada de Núria, que si encara no heu llegit ho podeu fer aquí. I ho dic, no per la dificultat del recorregut per sí mateix, sinó pel que va suposar per a mi i per al meu recent “vertigen” un dels trams (seguiu llegint i veureu, ara me fa quasi gràcia, però en aquell moment va ser un suplici).

Es tracta de la ruta circular des de Cúber al refugi de Tossals Verds i tornada al punt de partida. El “problema” és que la férem en al revés del que és habitual, i en principi això no ha de suposar major problema, fins que arribes al Pas Llis.

tossals-010-web

Però bé, anem per parts. Des del mes de juliol teníem reservades les places al refugi de Tossals Verds, perquè érem un grup molt gran i va ser una mica complicat trobar una data que ens anàs bé a tots. He de reconèixer que jo no tenia ni idea d’on anàvem (aleshores no sabia ni ubicar el refugi), i ens hi varem apuntar sense pensar-ho. D’ençà que hem tornat m’he cansat de dir-ho a tot qui m’ha volgut escoltar. Un pic i pus! No tornaré a fer aquesta ruta mai en la vida, i menys després de saber que unes setmanes després d’anar-hi nosaltres hi va haver una persona accidentada.

La sortida començà el dissabte al matí. Partirem des del pàrquing de Cúber en direcció a la Font des Prat, on aturarem a berenar. Havíem decidit “llogar” tot al Refugi ja que anàvem a passar el cap de setmana i no volíem anar massa carregats. Tornarem enrere un tros del camí, ja que ens haguérem de desviar per arribar fins a la font i reprenguérem la ruta fins al refugi.

Aquesta primera part va ser relativament senzilla. Com sempre que anam per la Tramuntana, els paisatges són espectaculars, i malgrat les pronunciades baixades del darrer tram del camí arribarem al nostre destí sense grans dificultats. En total caminarem unes tres horetes, tenint en compte que érem un grup gran (29 persones) i molts nins, no està tan malament.

Arribarem al Refugi, ens instal·larem i passarem allà l’horabaixa. La veritat és el que el Refugi me va agradar molt (i se que hi ha rutes molt més fàcils per arribar-hi, des de Lloseta per exemple), així que no descart tornar-hi. Crec que l’han arreglat fa relativament poc temps i està en bones condicions. La resta de persones que ens trobarem allà no se si repetiran, perquè imaginau-vos el que és trobar un grup com el nostre, on la meitat són nins, i no silenciosos precisament.

L’endemà al matí, després de berenar i recollir, partirem de tornada, aquesta vegada pel Pas Llis. Un dels integrants del nostre grup és un bon coneixedor de la muntanya, i ens anava guiant. La part bona de dur una espècie de guia és que vas més tranquil, i en el meu cas, crec que si ell no hagués vengut hauria tornat enrere i no hauria acabat el recorregut. La part dolenta és que sol tenir una altra idea del que és “senzillet”, “pujadeta” o “curtet” o “ample”, entre d’altres conceptes relacionats amb les excursions.

Així, el que havia de ser una “passejada” més o manco curta, amb alguna “pujadeta” i per un camí “ample” es va convertir en un “suplici”. Pujades impossibles que semblava que no acabaven mai, camins en els quals hi cabia una persona, més de tres hores de ruta i una sorpresa, el Pas Llis. Pels qui no ho sapigueu, el pas és una part del camí on literalment no hi ha camí (directament roques damunt al que a mi em semblava un precipici), amb una cadena clavada a la paret de la muntanya per aferrar-se i poder avançar.

tossals-008-web

Jo anava de les darreres, tots els nins i la majoria d’adults havien passat. Tots esperaven abaix, els nins emocionats per l’aventura i els adults amb normalitat, fins que va ser el meu torn. I les meves cames, els meus braços i el meu capet varen dir que no, que no i que no. Em vaig bloquejar de tal manera que no podia moure’m. El nostre “guia” es va haver de posar darrera meu, com si m’abraçàs, però agafat a la cadena, i me va haver d’ajudar a moure’m, perquè les cames no me responien. I jo no feia més que disculpar-me, però seguia sense avançar. A poc a poc, molt a poc a poc, i gràcies a la seva paciència, vaig aconseguir anar avançant i arribar una altra vegada al camí. I quan el vaig trepitjar, vaig començar a plorar (us sona de res?).

La resta del que ens quedava per arribar fins al cotxe vaig estar en una mena de nigul. El cor m’anava a mil després de la tensió i ni vaig poder menjar del pic-nic que ens havien donat al refugi. Continuàvem amb les pujades, els camins estrets, i ara afegíem amenaça de pluja, però jo en l’únic que pensava era en arribar al final, al cotxe, a casa, a la dutxa, al sofà…

Quan arribarem als cotxes ni tan sols anàrem a fer cafè, com solem fer sempre, partirem directes cap a cases (amb l’emprenyo dels nins perquè no havien pogut prendre xocolata). Només us he de dir que a les sis de l’horabaixa ja estàvem els quatre, en pijama i tirats al sofà, i que aquella nit varem dormir ben a pler.

tossals-011-web

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s