I ja van tres…

 

Avui fa just tres anys de la meva primera publicació al blog… I malgrat sembli que el tenc una mica oblidat, és encara per mi una part important de la meva vida. Ara mateix ha passat a un segon pla però mai no l’he deixat del tot.

Quan els nins tenen alguna de les seves sortides o una conversa surrealista tornat de l’escola, pens que tenc material pel blog. Quan faig algun invent culinari i surt bé, faig fotos al plat. Quan anam d’excursió o provam un restaurant nou, també… La història és que tenc el cap no en un altre lloc, sinó en molts a la vegada i no arrib a convertir les idees en posts.

És veritat que ara estic en una època en la que intent dedicar-me més temps a mi mateixa, que me tenia bastant oblidada, i tot i que el blog entraria en aquesta categoria (la del temps per jo), tenc ara altres prioritats, que de moment, no vull deixar perquè em fan sentir bé.

He aconseguit coses que pensava que no aconseguiria a nivell personal i estic passant per un procés d’aprenentatge i de reinvenció (encara que soni molt pretenciós no trob altra manera de definir-ho).

Estic aconseguint envoltar-me de la gent amb la que realment vull estar, i m’esforç per eliminar la gent tòxica del meu entorn. I en els casos que no puc, el que intent és que no m’afecti l’humor ni el caràcter i que no interfereixi amb la meva feina o amb la meva rutina.

Tot i que he passat un estiu genial (que hagués donat per fer un post també genial però se m’ha passat el temps), la tornada a la realitat havia suposat també la tornada als mals hàbits, a les queixes, al mal humor, a l’avorriment i a fer les coses per obligació i de mala gana. I el fet d’intentar canviar tot això, donar-li la volta i convertir el negatiu en positiu, el mal humor en bon humor, l’avorriment en entreteniment i l’obligació en gust m’està costant moltíssim. I no ho he aconseguit del tot, però ho intent i a poc a poc vaig fent petites passes.

Ja no me preocupa “tant” (però tampoc m’és igual, la veritat) el que pensi segons qui del que faig o deix de fer… Ja no pos davant els meus els interessos dels altres (a no ser que aquests altres siguin persones molt properes)… Ja no faig cas per compromís, però tampoc no he perdut l’educació, i estic aprenent a dir que no. M’he tornat una mica egoista, en el bon sentit de la paraula, si és que existeix, i estic més tranquil·la. Ara són més els dies que quan faig balanç del que he fet, estic satisfeta amb mi mateixa… Com diu una amiga, estic en “modo zen”. És un bon començament!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s