De Núria a Queralbs

Les passades vacances de Pasqua vàrem fer el nostre primer viatge tots junts a un destí no infantil, és a dir, anàrem de viatge, així a seques, sense que la nostra prioritat fossin els nins, sinó que s’integrassin com qualsevol altre en les diferents activitats que teníem més o menys previstes fer. L’experiència va ser, com a mínim, digna de recordar, però això ja us ho contaré en un altre moment, perquè aquest post està dedicat a l’única excursió que férem, i que més que excursió per a mi va ser tota una gesta (tant que quan vaig acabar em vaig posar a plorar, en una mescla d’esgotament, alleujament i satisfacció).

Teníem la base a una casa rural de Ventolà (un poblet petit, petit) a la zona del Ripollès (Girona), molt a prop de Ribes de Freser, als Pirineus catalans. I quasi, quasi l’única cosa que teníem prevista abans de partir era pujar a Núria amb el tren cremallera i baixar d’allà a peu fent una excursioneta. Excursioneta diu! Sí! Ja! Quatre hores de caminada, més de set quilòmetres i un desnivell de quasi 800 metres! Excursioneta!

Érem cinc adults, cinc nins de 6 i 8 anys i jo (en el tema excursió necessit una categoria especial), i la veritat era que cap sabíem el que ens esperava, perquè tot apuntava que la ruta escollida era fàcil (segons els panells) i curta (segons els indicadors del punt de partida).

Queralbs 002 web

Idò ni una cosa ni altra. A mi se’m va fer eterna, no veia el moment d’acabar i cada dos per tres pensava en aturar i tornar enrere. Els nins anaven bé, al seu ritme, sense pensar massa en el que teníem davant (entre altres coses perquè cap érem molt conscients del que realment hi havia), i la resta de “grans”, anaven també bé, a bon ritme, guiant els nins i gaudint del paisatge (que d’altra banda era espectacular). I desprès estava jo.

El camí de baixada, el Camí de Vell de Núria a Queralbs pel pont del Cremal, que és el que escollirem nosaltres, és un camí, en la majoria de trams, tan estret que només hi cap una persona. El terra estava banyat i en alguns lloc hi havia plaques de gel i neu a banda i banda. I per un costat tenia la paret de la muntanya, però per l’altre era com una mena de precipici, al que jo pensava que en una de les meves hi pegaria de cap.

El meu fill gran va fer quasi tota l’excursió de la meva mà (i no se com no li vaig deixar colpejada de tant que vaig estrènyer), però no perquè tengués por o anàs insegur, sinó perquè quan al poc de començar a caminar i en veure que es complicava la cosa, me va veure la cara i va ser solidari amb la seva mare. Per donar-me ànims no aturava de dir-me que ho feia molt bé i que amb tant exercici com estava fent m’aniria bé per perdre cul i panxa (“un dels teus somnis mamà, encara que jo trob que no et fa falta”). Petitó…

Queralbs Collage

Passàrem per diferents ponts i cada pocs metres hi havia cascades d’aigua (normal si tenim en compte que seguíem el curs d’un riu), el paisatge era digne de veure, però jo no era capaç de fer-ho (ho vaig saber després per les fotos!). Jo només pensava en no caure, i en no fer caure ningú, en no patinar, en seguir caminant malgrat el mal als peus i les cames (perquè, tot i que l’opció de quedar-me pel camí me temptava, havíem d’arribar a baix).

Querlabs 005 web

El darrer tram (més o manco uns 40 min), el vaig fer sola. No volia que ningú (ni tan sols els meus nins), em veiés en les circumstàncies en les que estava, a punt de plorar, que me faltava l’aire i amb cara de passar pena, però finalment vaig aconseguir arribar a baix, a Queralbs, des d’on havíem agafat el tren per pujar i on havíem deixat els cotxes. Quan vaig trepitjar l’asfalt me varen poder l’emoció, els nirvis, el cansament i vaig començar a plorar com una magdalena. Res que una bona dutxa i un parell de “gintonics” a la casa rural no poguessin arreglar. Això sí, el cansament, l’esbraonament i el mal a les cames me varen duran una setmana!

Malgrat tot, he de reconèixer que va valer molt la pena!

ENGLISH VERSION

From Nuria to Queralbs

This past Easter holidays we made our first trip together with the kids to a “normal” destination, that is, a trip which was not planned for them but with them. The experience was worthy, but I’ll talk about it another day, because this post is dedicated to the only excursion we did, and that excursion was more than that for me, it was an achievement (just to let you know, when I finished I started to cry, in a mix of exhaustion, relief and satisfaction).

We were based in a country house in Ventolà (a very, very small village) in the area of Ripollès (Girona), close to Ribes de Freser in the Catalan Pyrenees. From that place, we wanted to visit some places of the area but the only thing we had planned before leaving was that journey, which was going to Nuria by the rack railway and walk down there doing an “easy” treck. Did you say easy? Yes! Ha! Four hours of walking, over seven kilometres and a height of almost 800 meters! Easy!

We were five adults, five children of 6 and 8 years old and there was me (I need a special category), and the truth was that none of us knew what was it going to be, because everything pointed that the route chosen was easy (as panels) and short (as indicators point).

Neither one thing nor the other. For me it was eternal! I wasn’t able to see the moment of reaching the end and every now and then I was thinking about going back. The children were doing good at their own, without thinking too much about what we had in ahead (among other things because none of them was aware of what they had ahead), and the others were also well, guiding boys and enjoying the scenery (which otherwise was spectacular). And there was me.

The way down, el Camí de Vell pel pont del Cremal, which was the one we choose is, in most sections, so narrow that just can walk one person on it. The floor was soaked and somewhere there was black ice and snow on either side. It has a side on the wall of the mountain, but the other side is a sort of cliff, through which I thought I would fall down.

My oldest son was almost all the way holding my hand (I still can’t believe I didn’t hurt him, because I hold him so strong), but I wasn’t because he may be afraid or insecure, it was because when we start walking and realising that it was getting complicated, he saw my face and thought I needed support. To encourage me he didn’t stop telling me that I was doing well, and the exercise we were doing was a good way to loose belly and ass (“as you want, but you don’t need “). My sweet boy!

We passed by several bridges and every few meters there were waterfalls (normal considering that we followed the course of a river), the landscape was worth seeing, but I wasn’t able to do it (I know it from the pics I saw later on). I just could thought about trying not to fall, and not make anyone fall, and keep on walking despite my feet and legs hurt (because stopping there wasn’t a good option).

The last part (more or less 40 minutes), I did it alone. I didn’t want anyone (even my children), would see me on the circumstances I was, about to cry, breathless and a suffering face. But finally I got down to Queralbs, where we caught the train to go up and where we left the cars. When I step on the road there was such a mixture of emotion, nerves, and fatigue that I couldn’t help start crying. Nothing that a good shower and a couple of “gin and tonic” could not fix. However, it took me a week to recover from fatigue, and aching legs! 

However, I must admit that it was worth it!

Anuncis

One thought on “De Núria a Queralbs

  1. Retroenllaç: Cúber-Tossals Verds-Cúber | What's in my head?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s