Torcebraç

L’altre dia, la meva filla Júlia va consentir estar més de tres hores castigada, tancada dins ca nostra sense sortir i sense moure’s del sofà primer i de la seva habitació desprès, només per no donar el seu braç a tòrcer.

Tot va començar amb una tonteria, però es va anar complicant de tal manera que el que era una mentida sense massa importància es va convertir en un torcebraç entre ella i jo, a veure qui aguantava més.

Quan vaig arribar de la feina tot semblava normal, tranquil, com cada dia, fins que entre en Tomeu i ella me posaren al dia del que havien fet mentre jo no hi era. Com sol passar sempre, cada un conta el que ha fet malament l’altre, i quan va arribar el torn de Tomeu de contar-me que na Júlia havia insultat l’au pair, ella ho va negar. I, evidentment, era mentida.

Vaig intentar que me contàs que havia dit. Primer, perquè no vull que em menteixin, i segon, perquè ella era perfectament conscient que havia fet mal fet i jo volia que ho assumís.

No hi va haver forma. Va començar negant que hagués dit res, i quan va veure que no funcionava, va continuar dient que sí que havia dit alguna cosa, però no la recordava. Al cap d’una estona, ja recordava que el que havia dit era dolent, però no sabia què havia dit exactament.

La vaig castigar a no fer res fins que no digués la veritat, assegurant-li que no la renyaria (a aquestes alçades de la història jo ja sabia què havia dit i com ho havia dit). No va servir de res. Va arribar l’hora de berenar i seguia sense “confessar”, en Tomeu se’n va anar amb son pare a passejar, la varen deixar, i ni així.

I aquí va començar la histèria amb tota classe de drames i acusacions. Plorant com una deseperada, resultava que jo tenia la culpa de tot, que es moriria de fam (per no berenar) per culpa meva i que li diria a tothom que la seva mare no la volia (ella usa el ver voler en lloc d’estimar). Tot això entre sanglots, mocs i crits.

Al cap d’una estona va optar per l’estratègia contrària. Abraçades, besades, súpliques… Jo no vaig afluixar i seguia a lo meu. Sense cridar (encara que sembli mentida l’única que va perdre els nirvis va ser ella), anava fent. I així des de les cinc i mitja de l’horabaixa fins a les nou i cinc del vespre. Finalment i després d’una ajudeta per part de son pare, me va confessar el que havia dit, i va demanar perdó.

No se què faré quan sigui adolescent!!! Alguna idea?

 

Sorry, this post doesn’t have an English traslation. I’ll try to do it as soon as I can.

Anuncis

2 thoughts on “Torcebraç

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s