Tic tac

Me falta exactament una setmana per cumplir quaranta anys. I no ho duc gens bé. I no és pel fet de cumplir anys, que mai m’ha sabut greu, és pel que signifiquen els quaranta. Ja he viscut la meitat (o més) de la meva vida, i he fet coses, m’han passat coses i n’he deixat passar altres, però a l’hora de fer balanç, res no és com esperava. Les expectatives que tenia als vint, la idea que tenia de com seria jo als quaranta, no té res a veure amb el que som.

Per començar, no tenia molt clar el que volia, però sí sabia el que no volia. Sempre deia que no em casaria ni tendria fills, i molt manco una feina estable de les que jo llavors considerava “avorrides”. Idò bé, enguany farà catorze anys que estic amb en Pere, deu que ens casàrem i tenc dos nins fantàstics, i una feina estable des de fa nou anys. I no canviaria això per res del món.

Fa vint anys, per a mi, una persona de quaranta era algú que tenia la vida resolta, que sabia el que volia i no dubtava a l’hora de prendre decisions. Era una persona amb les idees clares i la capacitat de posar en pràctica allò que es proposàs… Supòs que era innocent o molt romàntica (en el sentit estricte de la paraula), però jo seguesc amb els mateixos dubtes i indecisions dels vint, la majoria de vegades me costa molt prendre una decisió i quan ho faig no estic mai segura. Encara me fan por els canvis, i assumir certes responsabilitats. Els meus quaranta, definitivament, no són com jo esperava.

A vegades pens que m’he deixat dur, que he triat el camí fàcil i que no m’ha anat tant malament. Altres vegades pens que tenc el que realment desitjava, però no ho volia assumir perquè m’agradava la idea de ser diferent…

I per molt que diguin que els quaranta són els nous trenta, que les dones estam en la nostra millor època, i que ara no és el mateix que fa cinquanta anys, jo se que ja no tornaré a ser jove. Passaré de ser una “trentanyera” a una “quarentona”. Això ,es el que no m’agrada d’aquest aniversari. I no és que vulgui tornar a ser jove, no m’he llevat mai anys i no ho faré ara, però tenc la sensació que ha passat el temps molt ràpid, que m’he perdut coses que ja mai més no podré viure.

Està clar que fer anys té sempre un component positiu, el fet que puguis celebrar-los significa que estàs viu, i per això no està ben vist que diguis que no t’agrada. I se que he d’estar agraïda, perquè tenc una família, tenc salut, tenc amics i una feina que m’agrada i tots estam bé, no me falta res. Tot això ho tenc present, però així i tot, enguany no me fa il·lusió fer anys. Deu ser la crisi dels quaranta!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s