Babes

Així és com estic jo amb el meu fill Tomeu. Aquesta setmana, la darrera de classe abans de les vacances de Nadal, és la de les nadales, les exhibicions vàries i les representacions.

A la nostra escola, la festa la fan només pels nins, i normalment els pares no hi tenim accés. Però enguany com a excepció, la nova mestra de teatre de meu fill no ha esperat a final de curs per a fer la representació, sinó que ens ha convocat a una “gala” als “pares dels actors”, per mostrar que han fet aquests tres mesos.

Primer de tot he de dir, que m’ha agradat molt el plantejament que va fer, ja que no va ser una representació teatral pròpiament dita, sinó que varen ser petits moments, adequats a les edats dels actors, i que van anar des de l’escenificació de cançons dels més petits, a peces de musicals per al més grans, per acabar amb una mostra de “teatre negre” que va ser genial.

La màgia del teatre...

Aquest capell va representar durant uns minuts, la màgia del teatre…

Tota aquesta introducció, només per dir que el meu fill va estar brillant, feia de mag, dins del grup que representava la màgia del teatre. És evident que jo no podria pensar d’altra manera, però us promet que és cert. No és que els altres no ho fessin bé, al contrari, tots ho feren genial, però en Tomeu…

I el millor de tot, ell s’ho va passar beníssim. Estava tranquil, segur de si mateix, graciós en la seva justa mesura, va gaudir del que feia… (Qui sap si d’aquesta ens treu de pobres i tenim un nou Antonio Banderas a la conquesta de Hollywood!)

Aquest orgull de mare m’ha fet pensar en un vídeo que he vist aquests dies circulant pel Facebook en el que demanen a una sèrie de mares com es veuen elles en aquesta vessant de la seva vida. Totes destaquen la seva falta de paciència, la manca de diàleg, en definitiva, coses que voldrien millorar. I m’he sentit molt identificada amb elles, malgrat cap d’elles es qualifica a si mateixa de forma positiva.

La segona part del vídeo mostra els fills i filles d’aquestes dones, nins i nines, descrivint les seves mares, i se m’han botat les llàgrimes (deu ser que estic sensible perquè s’acosta el Nadal). Tot el que els nins i nines diuen és positiu, és bo, i de tot això me qued amb una frase que repeteixen vàries vegades: “ella és la meva heroïna”.

M’agrada pensar, que algun dia els meus fills pensaran el mateix de jo, encara que no m’ho diguin.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s