Les coses no sempre són com semblen

Autobús número 20. Són les 16.30 hores (aproximadament). Jo som la darrera de la cua de persones que puja a l’autobús. Darrera jo, i quasi sense alè, puja una al·lota d’uns divuit o vint anys.

Falda negra molt curta, jaqueta negra, cabells taronges, piercings, la cara molt blanca, els morros vermells i els ulls negres. Xerra per telèfon, queixant-se que no té temps per descansar, i comenta que acaba de saber la nota d’un dels examens d’avaluació que acaba de fer.

He de reconèixer, i me costa fer-ho, que el meu primer pensament va ser que vaja barra, protestar perquè no pots dormir un dia al migdia, que segur que havia supès l’examen i encara tenia la cara de queixar-se…

Es va asseure devora jo, me va donar les gràcies en veu baixa perquè seguia xerrant per telèfon i vaig poder sentir la resta de la conversa. De l’examen havia tret un vuit, i estava segura que no hauria supès cap assignatura. I no podia descansar al migdia perquè en sortir de classe, anava a fer feina a la tenda que té la seva família… Ups!

M’he convertit en el que jo, quan tenia la seva edat, detestava. Una persona que jutja els altres per les aparences i que dóna per fet que algú, només pel fet de ser jove, ja és un gandul, un irresponsable i un desenfeinat… Però bé, diuen que el primer pas per superar un problema és ser conscient que el tens, no? Idò aquest primer pas ja l’he fet…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s